D'escalada a Yangshuo (al sud de Xina)

Fa tres setmanes vaig anar d’escalada al sud de Xina. Inicialment haviem d’ésser tres, però finalment una de les companyes amb qui havia d’anar es va fer un esguinze i partírem dos. Una al·lota finlandesa i jo. Per sort, aquesta al·lota parlava castellà perfectament i em serviria d’intèrpret durant tot el viatge (de xinès a castellà, però segons quins moments també d’anglès a castellà).

En total, varen ésser prop de 28 hores per anar i 28 hores per tornar, però la veritat és que va valdre molt la pena. El tren feia prop de 2.000 Km i va costar aproximadament 80€ anar i tornar.

Algunes imatges del viatge es poden trobar a la següent direcció:

http://picasaweb.google.com/pepverd/EscalantAYangshuoXina?authkey=zCmptdaiY2A

M’havien avisat que el tren podia ser un autèntic infern però em vaig sorprendre per la comoditat dels llits i la seva higiene.

Ni hi havia gallines pels passadissos ni la gent escupia a totes bandes. Això sí, els xinesos són un poc curiosos i no tenen cap vergonya en mirar-te fixament si els hi crides l’atenció ni fer-te tot tipus de preguntes: d’on érem, que féiem, on anàvem… si els espanyols duen generalment barba (perquè era molt masculí) o si haviem corregut mai davant d’un bou (referint-se a les festes dels San Fermines). A part de les preguntes recurrents referents al futbol, en “Lalul” i el “Madalid”

En arribar a Guilin, quasi a 2.000 Km de Beijing, ens dirigírem tot d’una a l’hostal. La impressió, al arribar a aquesta ciutat, va ser molt extranya. Cartells lluminosos per tot, feia calor, hi havia molts turistes i molts extrangers.

Per moltes coses, em vaig recordar de la sensació que vaig tenir aquest estiu en arribar a Rio de Janeiro. Potser per la humitat, però també pel tipus de ciutat, de carrers, de comerços, de restaurants, que em recordaven als que pots trobar al llarg d’Ipanema i no m’acabava d’agradar.

Era ja vespre i després d’anar a sopar i passejar una estona, decidírem tornar a l’hostal, on coneguérem el nostre primer company d’escalada, un italià que vivia i estudiava xinès a Shanghai. Venia sol i esperava trobar qualcú amb qui escalar, i ens va trobar a nosaltres.

Al matí següent anàrem directament a Yangshuo. Pel tipus de geografia, el trajecte cap a Yangshuo em va seguir recordant Brasil, quan anàrem des d’Ilha Grande cap a Rio. I Yangshuo, per les seves muntanyes de formes allargades i arrodonides, també m’ho va recordar. Amb la diferència que aquí entre muntanya i muntanya només hi havia algunes cases i molta vegetació, i no una favela i el seu microcosmos.



Com que nosaltres ja teníem una reserva a un hostal, l’italià va anar a cercar una habitació per ell. Mentrestant, la finlandesa i jo donàrem una volta pel poble. Moltes botigues de records, molt turisme per tot arreu. Entràrem a un hostal on la finlandesa volia consultar preus per una habitació durant l’estiu i allà va ser on coneguérem el nostre segon company d’escalada, un francès que residia a Nova Zelanda.

Com que plovia, el francès ens va proposar anar a un boulder on entrenar una mica. Un boulder és un lloc interior on practicar l’escalada. Quan ens retrobàrem amb l’italià, dinàrem i després anàrem cap allà. I al boulder coneguérem els nostres darrers companys d’escalada, una parella d’anglesos que feia cinc mesos que recorrien Àsia escalant.

Aquests dies fórem en total sis persones, tres cordes i moltes ganes d’escalar. En general, tots tenien molt de nivell i jo destacava justament per lo contrari. Però al menys això em va permetre aprendre i practicar molt, encara que hi va haver dies que no em podia pràcticament moure del terra.

A banda d’aquests, alguns dies fórem més persones. Un parell de dies ens acompanyaren uns nordamericans i xinesos, un altre dia uns italians. Al començament ens traslladàrem amb bicicleta i disfrutàrem del recorregut, pedalejant entre cultius d’arròs on un bou tirava d’una arada o uns xinesos sembraven descalços, amb una senalleta al seu costat. Recordava molt algunes pel·lícules de Vietnam, excepte que no estàvem en temps de guerra i tot discorria en un ambient més pacífic i tranquil.

La rutina dels set dies fou la mateixa, a excepció d’un o dos que va ploure i aprofitàrem per dormir una estona més i veure alguna pel·lícula. Però en general ens aixecàrem cada dematí, quedàvem per berenar i ens anàvem a una paret o altre, on passàvem el dia escalant. A la tarda tornàvem i al vespre sopàvem.

Un dia sopàrem serp. La serp està en general força bona però era un poquet cara atenent a la resta de preus (ens va sortir per 15€ entre dos), té gust a pollastre i textura de calamar. La sang no vaig poder-ne diferenciar el gust perquè la mesclaren amb suc de tomàtiga, tabasco i un poc d’alcohol xinès. Un autèntic bloody mary.

Llevat d’això, la resta de menjars foren més normals, a base de verdures i carn de pollastre, ànec o vedella. Em vaig quedar amb les ganes de provar la carn de rata de bamboo o la de ca (gos), però la veritat és que el darrer dia anàrem al mercat i vérem els cans vius, a devora com els hi treien la pell i els acabaven de rostir, i la imatge era força impactant. Més que el ca mort, el que impactava de veritat era veure el ca viu tremolant (no posaré aquí les fotos, però poden veure's a la galeria).

I per acabar, amb descripcions més agradables, un dia que feia molta calor aprofitàrem uns quants per tirar-nos al riu després d’escalar. Va ser la meva primera nedada de l’any i la meva primera nedada en el continent asiàtic. Que tampoc té més trascendència, però bé.