D'escalada a Yangshuo (al sud de Xina)

Fa tres setmanes vaig anar d’escalada al sud de Xina. Inicialment haviem d’ésser tres, però finalment una de les companyes amb qui havia d’anar es va fer un esguinze i partírem dos. Una al·lota finlandesa i jo. Per sort, aquesta al·lota parlava castellà perfectament i em serviria d’intèrpret durant tot el viatge (de xinès a castellà, però segons quins moments també d’anglès a castellà).

En total, varen ésser prop de 28 hores per anar i 28 hores per tornar, però la veritat és que va valdre molt la pena. El tren feia prop de 2.000 Km i va costar aproximadament 80€ anar i tornar.

Algunes imatges del viatge es poden trobar a la següent direcció:

http://picasaweb.google.com/pepverd/EscalantAYangshuoXina?authkey=zCmptdaiY2A

M’havien avisat que el tren podia ser un autèntic infern però em vaig sorprendre per la comoditat dels llits i la seva higiene.

Ni hi havia gallines pels passadissos ni la gent escupia a totes bandes. Això sí, els xinesos són un poc curiosos i no tenen cap vergonya en mirar-te fixament si els hi crides l’atenció ni fer-te tot tipus de preguntes: d’on érem, que féiem, on anàvem… si els espanyols duen generalment barba (perquè era molt masculí) o si haviem corregut mai davant d’un bou (referint-se a les festes dels San Fermines). A part de les preguntes recurrents referents al futbol, en “Lalul” i el “Madalid”

En arribar a Guilin, quasi a 2.000 Km de Beijing, ens dirigírem tot d’una a l’hostal. La impressió, al arribar a aquesta ciutat, va ser molt extranya. Cartells lluminosos per tot, feia calor, hi havia molts turistes i molts extrangers.

Per moltes coses, em vaig recordar de la sensació que vaig tenir aquest estiu en arribar a Rio de Janeiro. Potser per la humitat, però també pel tipus de ciutat, de carrers, de comerços, de restaurants, que em recordaven als que pots trobar al llarg d’Ipanema i no m’acabava d’agradar.

Era ja vespre i després d’anar a sopar i passejar una estona, decidírem tornar a l’hostal, on coneguérem el nostre primer company d’escalada, un italià que vivia i estudiava xinès a Shanghai. Venia sol i esperava trobar qualcú amb qui escalar, i ens va trobar a nosaltres.

Al matí següent anàrem directament a Yangshuo. Pel tipus de geografia, el trajecte cap a Yangshuo em va seguir recordant Brasil, quan anàrem des d’Ilha Grande cap a Rio. I Yangshuo, per les seves muntanyes de formes allargades i arrodonides, també m’ho va recordar. Amb la diferència que aquí entre muntanya i muntanya només hi havia algunes cases i molta vegetació, i no una favela i el seu microcosmos.



Com que nosaltres ja teníem una reserva a un hostal, l’italià va anar a cercar una habitació per ell. Mentrestant, la finlandesa i jo donàrem una volta pel poble. Moltes botigues de records, molt turisme per tot arreu. Entràrem a un hostal on la finlandesa volia consultar preus per una habitació durant l’estiu i allà va ser on coneguérem el nostre segon company d’escalada, un francès que residia a Nova Zelanda.

Com que plovia, el francès ens va proposar anar a un boulder on entrenar una mica. Un boulder és un lloc interior on practicar l’escalada. Quan ens retrobàrem amb l’italià, dinàrem i després anàrem cap allà. I al boulder coneguérem els nostres darrers companys d’escalada, una parella d’anglesos que feia cinc mesos que recorrien Àsia escalant.

Aquests dies fórem en total sis persones, tres cordes i moltes ganes d’escalar. En general, tots tenien molt de nivell i jo destacava justament per lo contrari. Però al menys això em va permetre aprendre i practicar molt, encara que hi va haver dies que no em podia pràcticament moure del terra.

A banda d’aquests, alguns dies fórem més persones. Un parell de dies ens acompanyaren uns nordamericans i xinesos, un altre dia uns italians. Al començament ens traslladàrem amb bicicleta i disfrutàrem del recorregut, pedalejant entre cultius d’arròs on un bou tirava d’una arada o uns xinesos sembraven descalços, amb una senalleta al seu costat. Recordava molt algunes pel·lícules de Vietnam, excepte que no estàvem en temps de guerra i tot discorria en un ambient més pacífic i tranquil.

La rutina dels set dies fou la mateixa, a excepció d’un o dos que va ploure i aprofitàrem per dormir una estona més i veure alguna pel·lícula. Però en general ens aixecàrem cada dematí, quedàvem per berenar i ens anàvem a una paret o altre, on passàvem el dia escalant. A la tarda tornàvem i al vespre sopàvem.

Un dia sopàrem serp. La serp està en general força bona però era un poquet cara atenent a la resta de preus (ens va sortir per 15€ entre dos), té gust a pollastre i textura de calamar. La sang no vaig poder-ne diferenciar el gust perquè la mesclaren amb suc de tomàtiga, tabasco i un poc d’alcohol xinès. Un autèntic bloody mary.

Llevat d’això, la resta de menjars foren més normals, a base de verdures i carn de pollastre, ànec o vedella. Em vaig quedar amb les ganes de provar la carn de rata de bamboo o la de ca (gos), però la veritat és que el darrer dia anàrem al mercat i vérem els cans vius, a devora com els hi treien la pell i els acabaven de rostir, i la imatge era força impactant. Més que el ca mort, el que impactava de veritat era veure el ca viu tremolant (no posaré aquí les fotos, però poden veure's a la galeria).

I per acabar, amb descripcions més agradables, un dia que feia molta calor aprofitàrem uns quants per tirar-nos al riu després d’escalar. Va ser la meva primera nedada de l’any i la meva primera nedada en el continent asiàtic. Que tampoc té més trascendència, però bé.

Boulder a Beijing

Ja he tornat de Bai He i avui tornava a escalar a un boulder de Beijing, com podeu veure la foto. Molt bon lloc, una mica car (2,5€ - entrada més cocacola inclosa), però estava molt bé. Ja he començat a estudiar xinès (només faltaria) i a organitzar-me una mica. Ara només cal trobar temps per dedicar al projecte (arribarà, arribarà).

Climbing around the Great Wall

SMS: Climbing this weekend? 6.30 @ DZM bus station is the plan : )

Aquest cap de setmana també me'n vaig d'escalada. Ja vos contaré. Això em comença a agradar.

Duré amb jo els apunts. Me servirà? Estudiaré? Hauria d'estudiar. Dia 21 tenc un examen de xinès i pràcticament no sé identificar cap caràcter. És complicadíssim

又: [ yòu ]
有: [ yòu, yǒu ]
友: [ yǒu ]
双: [ shuāng ]

Per no xerrar del vocabuari, com a combinació de caràcters impossibles. La pronunciació (primer to, segon to, tercer to o quart to), impossible. O la gramàtica (senzilla, per sort!).

"Que he de fer? Em caso?" (Una història de consultoria matrimonial en plena transformació econòmica i social del país)

En els darrers trenta anys Xina ha viscut una autèntica revolució agrària, una revolució industrial, la seva posterior modernització; per últim, en els darrers cinc anys està vivint la revolució de les comunicacions i les tecnologies de la informació.

El que Europa ha fet amb 300 anys, Xina ho fa amb 30 anys. Per això, no és d'extranyar que les transformacions i els canvis generacionals siguin impressionants. Deixau-me contar-vos aquesta petita anècdota.

L'altre dia anàrem a dinar amb la professora de xinès. Tenc tres professores. Dues més grans i una més jove. Amb aquesta darrera, anàrem a fer una volta pel campus i ens anava senyalant els diferents edificis i elements, i diguent el nom. Jo, que per recordar coses som molt dolent, em comformava amb anar-me repetint una i una altra vegada les paraules "esquerra", "dreta", "recte" (algo així com: you guai, zuo guai, zhi zou).

Després anàrem a dinar, però per dinar només érem tres. La professora, un company suec d'origen xilè i jo. Xerràvem amb anglès, amollàvem alguna frase en xinès i, a més a més, jo de tant en quan consultava dubtes lingüístics castellà-anglès amb el company suec.

Allà la professora ens va explicar que s'enfrontava a un dilema molt gran. Casar-se o no casar-se? Deixar la feina o seguir amb ella? Tot es traduïa amb un: Tornar a la seva ciutat natal o continuar com ara, conscient que de ser així segurament acabaria deixant el seu al·lot?

Ens explicava que ella no vol deixar de fer feina, no vol passar a ser una mestressa de casa; tampoc vol casar-se, tampoc vol deixar Beijing. Però tampoc vol acabar amb la seva relació. Simplement, vol fer com la majoria d'occidentals.

- Per què no ve ell a viure a Beijing? - Li vaig demanar.
- Perquè no li agrada la ciutat. - Em contestà. (Entenc aquesta resposta. No pot dir-se que Beijing sigui una ciutat agradable, tampoc és una ciutat guapa).
- Tianjin no està enfora (una hora i mitja en tren), perquè no pots seguir així? - li pregunto.
- Perquè els meus pares volen que em casi. Quasi totes les al·lotes es casen quan tenen la meva edat (25 anys). Però jo no vull.

Ahhhhh.... els pares. La tradició. Els costums. Té un any més que jo i pensa que potser comença a ser hora d'assentar-se. Però alhora també es nega. Veu que no a totes les bandes passa igual, veu que a altres llocs les al·lotes tenen més oportunitats. Veu que a altres països podria fer una altra feina, que hauria pogut estudiar el que volia: volia estudiar disseny industrial i ha acabat essent professora perquè els seus pares li varen dir que ho fes així, que d'altra manera no es guanyaria la vida; els mateixo pares que ara l'animen a ser mestressa de casa.

Per això, ens demana que fariem nosaltres. La meva resposta no li convenç i em contesta algo així com un "Encara has de madurar". I jo li dic que "It's too soon to mature. Ask me in twenty years.". La contrarresposta va ser una espècie de "Bah".

Per últim, també em va demanar que feien les al·lotes als nostres països.

Li contestam que a Suècia la societat està molt més evolucionada.

Però per Espanya, dono la resposta que acostumo a donar sempre que em demanen pel país. Espanya, dic, és la petita Xina d'Europa. Una societat molt tradicional que en trenta anys han canviat moltíssim, un país de molt nou ric, un país on es treballen moltes hores però la productivitat és de les pitjors d'Europa. Un país en que els salaris són baixos, la mà d'obra no està qualificada. En que la gent tot just comença a despertar la consciència per temes ecologistes, per no tirar un paper al terra, per no embrutar. En definitiva, la petita Xina.

Tot i així, li dic també, cada vegada més al·lotes que fan feina. Que decideixen no haver-se d'hipotecar la seva vida personal i professional, sinó emprendre amb els seus somnis, amb les seves carreres.

És bona la meva resposta? Que podia contestar, sinó? Obro una oficina de consultoria matrimonial a Xina? Monto un gabinet de psciologia? Igual seria un bon negoci, en vista dels canvis que estan afectant a aquest país.

Una última reflexió. És possible que també a la Xina em trobi amb gent (xinesos) que creuen que he de "madurar"? Definitivament, el món no és tant diferent, les cultures no són tant diferents. Però som perseverant i em nego a sotmetrem a la maduració, a oblidar els meus somnis; em nego a ser realista.

Escalant tres dies a Bai He

Divendres passat va ser festa a Beijing. Per això, uns companys escocesos que havia conegut l'altre dia al rocòdrom em digueren d'anar a escalar aquest cap de setmana. Quedàrem el dijous horabaixa a una parada d'autobusos.

En ser allà, la imatge era impressionant. Milers i milers de xinesos estaven disposats a partir, com nosaltres, fora de la ciutat. Les cues recordaven les imatges que havia vist de Xina durant les sortides prèvies a la Festa de Primavera (l'any nou xinès).

La següent en arribar fou una al·lota francesa. El món és petit. Hi ha una teoria que diu que si agafes dues persones qualsevol de tot el món, entre elles només les separaran sis persones (sis contactes). I en aquest cas, hauria estat un, perquè aquesta al·lota havia anat durant dos cursos seguits a classe amb na Marta, a Toulosse!!!

Després vengueren els dos escocesos, un filipí, un xinès, un holandès, un basc. Tots amb les nostres motxilles, preparats per disfrutar tres dies d'escalada a Bai He, el riu Blanc, al nord de Beijing.

El darrer autobús partia a les 8 i, així com estava el panorama, era impossible que l'agafessim. Finalment, després de fer unes quantes cridades, aparaularem un taxi pel vespre. Del mateix poblet on dormiriem, vendria una furgoneta a recollir-mos. Més d'una hora i mitja de trajecte d'anada, més d'una hora i mitja de tornada. 20€ entre 8. Això és Xina.

En ser a la posada, agafàrem habitació i mos posàrem a dormir. Al dia següent ens aixecarem i berenarem el que seria el plat de cada matí. Truita, tofu, arròs, una espècie de crêpes amb sucre. Tot seguit, taxi i cap a les vies. També tornàvem amb taxi i després sopàvem en el mateix hostal. Això de taxi sona molt senyoret, però era realment per estalviar-nos una hora i mitja de trajecte per carretera que no ens aportava res. Cost. 1,5€ entre 8.

El paisatge molt àrid. Al fons, la Gran Muralla. Encara que l'adjectiu "Gran" potser sobra. Un torreó i unes quantes pedres que podrien passar perfectament per uns marges. Es tractava d'un bocí de la Gran Muralla no restaurat.

Les vies eren bastant guapes. Roca calcàrea, però d'un estil molt diferent a la de Mallorca. Les vies que vaig fer es movien entre el 5B i el 6A. La majoria, de primer. Alguna, de segon. Una especialment la vaig disfrutar, en la que hi havia un bocí que s'havia de fer en bavaresa. Una altra la vaig patir, era molt fina i havies de col·locar molt bé els peus.

Malhauradament, diumenge va ploure i haguérem de partir després de berenar i així evitar-nos tot el tràfic de tornada. No volia tornar, però l'escocès em va dir que no em preocupés. Que per maig tendríem una setmana de festa i ja tornariem a anar d'escalada. Així que ja més animat, agafàrem autobús de tornada i arribàrem al migdia a Beijing, contaminat, brut, estressant. Però ple d'històries noves que descobrir, que contar.

A més, veniem carregats de noves forces i vaig estar fins i tot a punt de posar-me a estudiar xinès. A fer una mica de projecte. Em va salvar una cridada per anar a sopar, a les 5.30, a un restaurant brasileny. Buffet de carn. Per recuperar les forces.

Xerrant en anglès, fent el ridícul davant 150 xinesos

Dilluns dos xinesos me demanaren si ahir podia anar amb ells a una classe, a xerrar -en anglès- sobre el meu país. Havia de dur quatre fotos o cinc i comentar-les un poc. Abans d'ahir els crido per demanar-lis si era suficient amb tenir fotos en format electrònic i me varen dir que sí, que tendria un ordinador on projectar-les. Ahir vaig cridar-los una horeta i pico abans de l'hora que haviem quedat, per veure si m'explicaven un poc en que consistiria. Amb un d'ells, férem un powerpoint amb quatre fotos.

Eren fotos de viatges que he fet per Espanya, d'escalada, d'excursions. A algunes hi sortia jo i d'altres eren:

- Una amb na Marta, na Neu, en Joan, n'Àlex i jo.
- Una altra d'en Carlos i na Nuria amb es veler d'en Carlos.
- Una tercera de n'Isa amb Montserrat al darrera
- Una quarta d'en Carlos i n'Estefan.

Després anàrem cap a sa classe. Agafàrem un autobús escolar perquè el Campus quedava força enfora. Allà me vaig trobar amb dos alemanys que ja coneixia (havia anat a sopar a ca seva) i que havien de xerrar -ells en alemany, tenien intèrpret xinès/alemany- sobre Alemanya, evidentment. Després de més d'una hora amb autobús arribàrem.

El primer que em va sorprendre és que a les 5.30 tots mos poséssim a sopar. La gent ja no menjava, però continuaven duguent més i més menjar. I aquí ja vaig començar a sospitar. On érem? Que era el que havia de fer?

Acabàrem a una sala de conferències on haviem de xerrar es extrangers sobre es nostro país i sa nostra experiència a Xina davant més de 150 persones!!!! M'imaginau? Me vaig posar a tremolar. No duia res preparat, ses fotos que tenia eren fotos de viatges, res que donessin molt de joc; me trobava davant d'entre 150 i 200 xinesos; havia de xerrar en anglès i no hauria sabut ni que dir en castellà.

L'acte era una cosa (semi)oficial organitzada per estudiants del Departament de Llengües Extrangeres!!! I jo anava pensant que hauria de xerrar davant 10 persones, com a molt, amb més interacció!

Resultat. Ridícul espantós. Es meu anglès va passar a ser nul. Al final ja em vaig començar a sentir més còmode, però durant tota la presentació no sabia que dir. "Well, what can I say about my country?" Els hi vaig espetar en anglès, mentre me rascava es cap com una monea pensant que dir... "Why did I come to this country? Well, I don't know. Actually, I don't know what I'm doing here".

Un moment donat, "Well, I could speak about my island... but maybe the german guys could help me because it is a German colony". Evidentment, ningú va entendre res.

Perquè sí, més o menys el que va passar és que vaig ser la monea de fira. I si algo vaig assegurar varen ser rialles a costa meva. Però al final, com deia, ja vaig passar de tot i vaig començar a xerrar en castellà davant la sorpresa de tota aquella gent, que el que no s'esperava era aquesta sortida.

Després va venir el torn de preguntes. "Que és millor, la selecció alemanya o espanyola de futbol?" . Contesto: "L'espanyola, evidentment.". Em demanen, "Per què?". Contesto... "mmm... no ho sé, en realitat el futbol no m'agrada; mai he vist un partit de futbol sencer... mmm... bé, no sé, ben pensat, potser s'alemanya és millor."

Una altra pregunta: "Sa meva germana està a Espanya. Creus que podrà trobar feina?". "Mmm... no sé... m'has vist amb cara de formar part d'un Comité de RRHH???".

Tercera pregunta. "Que t'ha impressionat més de Xina?". Resposta: (me'n vaig per ses branques). Contrapregunta: "No has contestat a sa meva pregunta." Resposta: "The crowd". (La massa de gent)

Quarta pregunta. "Com podria aprendre castellà per mi mateixa?". Resposta: "Mmm... mai he estudiat castellà per mi mateix, que puc dir?".

Quinta pregunta. Preguntes relacionades amb l'idioma. Com se diu... "Good morning, afternoon, night". "Hello, Bye, Thank you". "I love you". Que significa... "Chao". "Mallorca". Mmmm... "Chao" és italià, per començar. I Mallorca és un nom propi. Contraresposta. "No, no, jo vaig veure una pel·lícula on deien Mallorca".... Ufff....

Però després encara va ser pitjor. Va venir es torn de ses fotos i es correu electrònic. "Quantes fotos t'has fet?" Li demano a un des alemanys. "No sé... centenars?" Me contesta. "I quantes vegades has donat es teu correu electrònic". Milers? En sèrio, me vaig haver de fotografiar pràcticament amb tots es xinos i xines que hi havia a aquella sala. Vaig començar a entendre que se deu sentir quan s'és famós i una massa enorme de gent vol saludar-te i fer-te preguntes
estúpides i fer-se fotos i ....

Al final, els xinesos ens varen regalar un joc de tè de fang a cada un dels sis que participàrem. I ens varen tornar de volta a la Universitat. Ja era tard, fosca plena, però havia sigut una
experiència finalment divertida. Sobretot pes altres, això sí.

Controls policials

Dijous de la setmana passada vaig sortir des pis i de cop i volta me trob amb un control policial a s'entrada de s'edifici. Me varen demanar es passaport i sa targeta de residència.

El dia anterior vaig estar cercant-la per fotocopiar-la i no l'havia trobat! Així que vaig pujar, vaig agafar es passaport, el vaig mesclar amb paperassa i vaig baixar abaix i fer veure que trobava es passaport però no sa targeta. "On la tens?" - Me demanaren. A dalt, al pis. "Ves a cercar-la".

Tot fos per guanyar temps, així que cap a nes pis vaig tornar i mentre ells esperaven pacientment abaix, xequejant a tot aquell que passava, jo vaig tenir temps per cercar-la amb tranquil·litat i trobar-la.

Els controls policials estan posant-se bastant rígids, i els que surten pitjor parats són els propis xinesos.