Xerrant en anglès, fent el ridícul davant 150 xinesos

Dilluns dos xinesos me demanaren si ahir podia anar amb ells a una classe, a xerrar -en anglès- sobre el meu país. Havia de dur quatre fotos o cinc i comentar-les un poc. Abans d'ahir els crido per demanar-lis si era suficient amb tenir fotos en format electrònic i me varen dir que sí, que tendria un ordinador on projectar-les. Ahir vaig cridar-los una horeta i pico abans de l'hora que haviem quedat, per veure si m'explicaven un poc en que consistiria. Amb un d'ells, férem un powerpoint amb quatre fotos.

Eren fotos de viatges que he fet per Espanya, d'escalada, d'excursions. A algunes hi sortia jo i d'altres eren:

- Una amb na Marta, na Neu, en Joan, n'Àlex i jo.
- Una altra d'en Carlos i na Nuria amb es veler d'en Carlos.
- Una tercera de n'Isa amb Montserrat al darrera
- Una quarta d'en Carlos i n'Estefan.

Després anàrem cap a sa classe. Agafàrem un autobús escolar perquè el Campus quedava força enfora. Allà me vaig trobar amb dos alemanys que ja coneixia (havia anat a sopar a ca seva) i que havien de xerrar -ells en alemany, tenien intèrpret xinès/alemany- sobre Alemanya, evidentment. Després de més d'una hora amb autobús arribàrem.

El primer que em va sorprendre és que a les 5.30 tots mos poséssim a sopar. La gent ja no menjava, però continuaven duguent més i més menjar. I aquí ja vaig començar a sospitar. On érem? Que era el que havia de fer?

Acabàrem a una sala de conferències on haviem de xerrar es extrangers sobre es nostro país i sa nostra experiència a Xina davant més de 150 persones!!!! M'imaginau? Me vaig posar a tremolar. No duia res preparat, ses fotos que tenia eren fotos de viatges, res que donessin molt de joc; me trobava davant d'entre 150 i 200 xinesos; havia de xerrar en anglès i no hauria sabut ni que dir en castellà.

L'acte era una cosa (semi)oficial organitzada per estudiants del Departament de Llengües Extrangeres!!! I jo anava pensant que hauria de xerrar davant 10 persones, com a molt, amb més interacció!

Resultat. Ridícul espantós. Es meu anglès va passar a ser nul. Al final ja em vaig començar a sentir més còmode, però durant tota la presentació no sabia que dir. "Well, what can I say about my country?" Els hi vaig espetar en anglès, mentre me rascava es cap com una monea pensant que dir... "Why did I come to this country? Well, I don't know. Actually, I don't know what I'm doing here".

Un moment donat, "Well, I could speak about my island... but maybe the german guys could help me because it is a German colony". Evidentment, ningú va entendre res.

Perquè sí, més o menys el que va passar és que vaig ser la monea de fira. I si algo vaig assegurar varen ser rialles a costa meva. Però al final, com deia, ja vaig passar de tot i vaig començar a xerrar en castellà davant la sorpresa de tota aquella gent, que el que no s'esperava era aquesta sortida.

Després va venir el torn de preguntes. "Que és millor, la selecció alemanya o espanyola de futbol?" . Contesto: "L'espanyola, evidentment.". Em demanen, "Per què?". Contesto... "mmm... no ho sé, en realitat el futbol no m'agrada; mai he vist un partit de futbol sencer... mmm... bé, no sé, ben pensat, potser s'alemanya és millor."

Una altra pregunta: "Sa meva germana està a Espanya. Creus que podrà trobar feina?". "Mmm... no sé... m'has vist amb cara de formar part d'un Comité de RRHH???".

Tercera pregunta. "Que t'ha impressionat més de Xina?". Resposta: (me'n vaig per ses branques). Contrapregunta: "No has contestat a sa meva pregunta." Resposta: "The crowd". (La massa de gent)

Quarta pregunta. "Com podria aprendre castellà per mi mateixa?". Resposta: "Mmm... mai he estudiat castellà per mi mateix, que puc dir?".

Quinta pregunta. Preguntes relacionades amb l'idioma. Com se diu... "Good morning, afternoon, night". "Hello, Bye, Thank you". "I love you". Que significa... "Chao". "Mallorca". Mmmm... "Chao" és italià, per començar. I Mallorca és un nom propi. Contraresposta. "No, no, jo vaig veure una pel·lícula on deien Mallorca".... Ufff....

Però després encara va ser pitjor. Va venir es torn de ses fotos i es correu electrònic. "Quantes fotos t'has fet?" Li demano a un des alemanys. "No sé... centenars?" Me contesta. "I quantes vegades has donat es teu correu electrònic". Milers? En sèrio, me vaig haver de fotografiar pràcticament amb tots es xinos i xines que hi havia a aquella sala. Vaig començar a entendre que se deu sentir quan s'és famós i una massa enorme de gent vol saludar-te i fer-te preguntes
estúpides i fer-se fotos i ....

Al final, els xinesos ens varen regalar un joc de tè de fang a cada un dels sis que participàrem. I ens varen tornar de volta a la Universitat. Ja era tard, fosca plena, però havia sigut una
experiència finalment divertida. Sobretot pes altres, això sí.