"Que he de fer? Em caso?" (Una història de consultoria matrimonial en plena transformació econòmica i social del país)

En els darrers trenta anys Xina ha viscut una autèntica revolució agrària, una revolució industrial, la seva posterior modernització; per últim, en els darrers cinc anys està vivint la revolució de les comunicacions i les tecnologies de la informació.

El que Europa ha fet amb 300 anys, Xina ho fa amb 30 anys. Per això, no és d'extranyar que les transformacions i els canvis generacionals siguin impressionants. Deixau-me contar-vos aquesta petita anècdota.

L'altre dia anàrem a dinar amb la professora de xinès. Tenc tres professores. Dues més grans i una més jove. Amb aquesta darrera, anàrem a fer una volta pel campus i ens anava senyalant els diferents edificis i elements, i diguent el nom. Jo, que per recordar coses som molt dolent, em comformava amb anar-me repetint una i una altra vegada les paraules "esquerra", "dreta", "recte" (algo així com: you guai, zuo guai, zhi zou).

Després anàrem a dinar, però per dinar només érem tres. La professora, un company suec d'origen xilè i jo. Xerràvem amb anglès, amollàvem alguna frase en xinès i, a més a més, jo de tant en quan consultava dubtes lingüístics castellà-anglès amb el company suec.

Allà la professora ens va explicar que s'enfrontava a un dilema molt gran. Casar-se o no casar-se? Deixar la feina o seguir amb ella? Tot es traduïa amb un: Tornar a la seva ciutat natal o continuar com ara, conscient que de ser així segurament acabaria deixant el seu al·lot?

Ens explicava que ella no vol deixar de fer feina, no vol passar a ser una mestressa de casa; tampoc vol casar-se, tampoc vol deixar Beijing. Però tampoc vol acabar amb la seva relació. Simplement, vol fer com la majoria d'occidentals.

- Per què no ve ell a viure a Beijing? - Li vaig demanar.
- Perquè no li agrada la ciutat. - Em contestà. (Entenc aquesta resposta. No pot dir-se que Beijing sigui una ciutat agradable, tampoc és una ciutat guapa).
- Tianjin no està enfora (una hora i mitja en tren), perquè no pots seguir així? - li pregunto.
- Perquè els meus pares volen que em casi. Quasi totes les al·lotes es casen quan tenen la meva edat (25 anys). Però jo no vull.

Ahhhhh.... els pares. La tradició. Els costums. Té un any més que jo i pensa que potser comença a ser hora d'assentar-se. Però alhora també es nega. Veu que no a totes les bandes passa igual, veu que a altres llocs les al·lotes tenen més oportunitats. Veu que a altres països podria fer una altra feina, que hauria pogut estudiar el que volia: volia estudiar disseny industrial i ha acabat essent professora perquè els seus pares li varen dir que ho fes així, que d'altra manera no es guanyaria la vida; els mateixo pares que ara l'animen a ser mestressa de casa.

Per això, ens demana que fariem nosaltres. La meva resposta no li convenç i em contesta algo així com un "Encara has de madurar". I jo li dic que "It's too soon to mature. Ask me in twenty years.". La contrarresposta va ser una espècie de "Bah".

Per últim, també em va demanar que feien les al·lotes als nostres països.

Li contestam que a Suècia la societat està molt més evolucionada.

Però per Espanya, dono la resposta que acostumo a donar sempre que em demanen pel país. Espanya, dic, és la petita Xina d'Europa. Una societat molt tradicional que en trenta anys han canviat moltíssim, un país de molt nou ric, un país on es treballen moltes hores però la productivitat és de les pitjors d'Europa. Un país en que els salaris són baixos, la mà d'obra no està qualificada. En que la gent tot just comença a despertar la consciència per temes ecologistes, per no tirar un paper al terra, per no embrutar. En definitiva, la petita Xina.

Tot i així, li dic també, cada vegada més al·lotes que fan feina. Que decideixen no haver-se d'hipotecar la seva vida personal i professional, sinó emprendre amb els seus somnis, amb les seves carreres.

És bona la meva resposta? Que podia contestar, sinó? Obro una oficina de consultoria matrimonial a Xina? Monto un gabinet de psciologia? Igual seria un bon negoci, en vista dels canvis que estan afectant a aquest país.

Una última reflexió. És possible que també a la Xina em trobi amb gent (xinesos) que creuen que he de "madurar"? Definitivament, el món no és tant diferent, les cultures no són tant diferents. Però som perseverant i em nego a sotmetrem a la maduració, a oblidar els meus somnis; em nego a ser realista.